Entrevista al Sindicat de Llogaters

Fem una entrevista telefònica amb Irene Sabaté, portaveu del Sindicat de Llogaters, un sindicat que en els últims mesos ha tingut molt de ressò a la ciutat de Barcelona i s’ha alçat com a un dels referents de les lluites per un habitatge digne, en una ciutat on els preus no paren de pujar i els veïns i les veïnes es veuen obligades a marxar. A l’entrevista ens explica com neixen, que volen i com s’organitzen.

  • Com neix i quins són els objectius a curt, mitjà i llarg termini del Sindicat de Llogaters?

    «El sindicat pretén ser una estructura que representi políticament, però també que assessori jurídicament, tècnicament o que faci un servei de mediació»

    La idea del sindicat neix la tardor passada on un grup de persones, algunes vinculades a les lluites de l’habitatge, altres persones del món acadèmic, comencem a fer reunions per veure com organitzar-nos en algun tipus d’associació o entitat que pogués representar els interessos col·lectius de les persones llogateres. Ens inspirem en els sindicats d’inquilins i inquilines que ja existeixen en altres països d’Europa i Amèrica llatina, on aquestes associacions estan molt normalitzades i existeixen des de fa dècades i ens sobta que aquí, fins aquest moment, no hi ha quasi experiència d’organització col·lectiva d’aquest tipus.<!– p { margin-bottom: 0.25cm; line-height: 120%; } –>

    El sindicat pretén ser una estructura que representi políticament, però també que assessori jurídicament, tècnicament o que faci un servei de mediació, és a dir, que proveeixi tota una sèrie de serveis tècnics als llogaters i llogateres que s’afiliïn. Treballem amb la idea d’incorporar la gent de manera formal a través de l’afiliació, el que ens diferencia d’altres organitzacions i ens permet poder tenir una estructura més permanent, que no només atengui casos i situacions urgents i dramàtiques. Sinò que pugui atendre una situació de negociació puntual de reparació del pis amb un propietari que no se’n vol fer càrrec o una situació de continuïtat o no en el pis perquè no es vol renovar el contracte, etc… Coses que estan passant i que també reverteixen negativament en les condicions de vida i ens posen en situacions de més vulnerabilitat.


  • Quines eines de mobilització popular teniu pensades o esteu disposades a utilitzar per assolir aquests objectius?

    Per una banda hi hauria tota la vessant de l’acció de carrer, les mobilitzacions o les accions públiques. Hem fet un parell d’assemblees obertes i estem començant accions de protesta per senyalar els actors que estan tenint un impacte negatiu i/o estan cometent abusos en l’àmbit immobiliari. Perquè moltes vegades es parla del «mercat», però darrere del mercat hi han persones, entitats i empreses que prenen decisions, que tenen responsabilitats i moltes vegades passa molt desapercebut. La nostra idea és fer públic, fer visible, quines voluntats, decisions i pràctiques hi ha darrere de la situació a l’alça dels lloguers i de la situació d’inestabilitat que tenim els llogaters i llogateres, etc…

    Per una altra banda, volem pressionar perquè canviï el marc legislatiu que regula les situacions de lloguer. Considerem que és molt advers, que només afavoreix els interessos de la propietat i volem pressionar per una nova llei d’arrendaments, fent propostes concretes de canvis polítics als diferents nivells administratius: al municipal, l’autonòmic i l’estatal.

    «Volem pressionar perquè canvii el marc legislatiu que regula les situacions de lloguers»

    Volem que cada administració assumeixi responsabilitats en mesura de les seves competències, ja que moltes vegades es llencen la pilota entre elles i no fan res. Volem, i demanem, que siguin valents i valentes a l’hora de fer i desobeir una regulació imposada per una altra instància, volem canvis legislatius i estem començant a actuar per fer-ho possible.


  • En moltes entrevistes referencieu la vaga de llogaters del 1931, creieu que aquesta via és factible? Us ho plantegeu com una eina de mobilització real?

    La decisió d’incloure aquesta referència en el nostre manifest i repetidament en les nostres intervencions públiques, és la voluntat de fer una mica d’història. Abans deia que no hi havia hagut una tradició forta d’organització col·lectiva dels llogaters i llogateres a casa nostra, això té un parell d’excepcions històriques, una d’elles és aquesta dels anys 30 en què el comitè de defensa econòmica de la CNT va promoure una mobilització en forma de vaga de lloguers. Vam voler incloure aquesta referència perquè ens semblava un bon exemple històric de com una cosa impensable s’acaba fent i acaba tenint conseqüències reals. De la mateixa manera que en el món laboral, tenim molt assumit el dret a vaga, en l’àmbit del lloguer no. Estem tan desposseïts, que ni es contempla una resposta, no hi ha cap possibilitat de resistir, cap manera de no pagar com a resposta a una situació d’injustícia (perquè el pis no respon a aquest preu, perquè la pujada de lloguer no respon a una millora del pis, etc,..). Doncs, quan parlem de vaga de lloguer, parlem d’això, de com els inquilins i inquilines hem de poder fer pressió i hem de poder imposar o, com a mínim, lluitar perquè hi hagi un lloguer més just.

    «Una de les dues parts no té capacitat o no se li reconeix cap possibilitat de mostrar el seu desacord i això és molt antidemocràtic.»

    En el moment en què nosaltres vam sortir als mitjans parlant de vaga de lloguers, entre moltes altres coses, alguns mitjans majoritaris, es van agafar molt a aquesta expressió i de seguida van preguntar que els hi semblava a la cambra de propietats i als administradors i el que se’ns va dir és que «qui no paga va al carrer». Això el que posa en relleu és l’antagonisme fort que hi ha entre una part i l’altre. Una de les dues parts no té capacitat o no se li reconeix cap possibilitat de mostrar el seu desacord i això és molt antidemocràtic.


  • L’emancipació juvenil és un problema real a casa nostra. Per exemple, els preus de lloguer són molt elevats en relació a uns salaris molt precaris, l’obligatorietat de tenir contractes indefinits quan els contractes temporals són els més estesos entre les joves, l’expulsió cap als barris més perifèrics i la consegüent gentrificació d’això, etc. com a sindicat us heu plantejat alguna línia d’acció específica per fer front a aquesta problemàtica?

    «la majoria de gent que s’emancipa no va directament a un pis de compra, sinó que com a mínim es planteja, una temporada, viure de lloguer.»

    El problema de les dificultats de l’emancipació és central perquè la majoria de gent que s’emancipa no va directament a un pis de compra, sinó que com a mínim es planteja, una temporada, viure de lloguer. Les condicions d’accés a aquest tipus de lloguer vénen donades en bona mesura pels honoraris que imposen els administradors, algunes agències immobiliàries i tota una sèrie de fiances i avals que s’imposen al llogater/a. En aquest sentit reivindiquem que es regulin els honoraris i com repercuteix, a qui se li cobra aquesta suposada intermediació, ja que és un servei que se li dóna al propietari, i que, ara per ara, està pagant íntegrament el llogater/a. A més a més, en el cas dels joves, aquest sistema converteix l’emancipació en un moment d’oportunitats molt desiguals entre aquells i aquelles que tenen uns pares, una família que els pot recolzar en forma d’aval o diners per la fiança, i els que no.

    Aquesta reivindicació va lligada, per altra banda, a la de la creació d’un parc públic de lloguer. Creiem que les administracions, municipal i autonòmica, han d’assumir el que imposa la llei d’habitatge de 2007, que estableix que les ciutats on hi ha una forta demanda haurien de tenir un 15% d’habitatge públic de lloguer, i en el cas de Barcelona no arriben ni a l’1%. Aquesta és una assignatura pendent claríssima que revertiria molt clarament en la igualtat d’oportunitats entre els i les joves.


  • Quin model d’habitatge i de ciutat (social) us plantegeu des del Sindicat de Llogaters? Aposteu per l’habitatge públic, cooperatives d’habitatge, el lloguer, ocupació, etc?

    El que nosaltres, en primera instància, defensem, és el model de lloguer, perquè és la realitat que ja tenim, hi ha molta gent que ja viu de lloguer i ho fa per tota la vida, per tant, creiem que el mercat de l’habitatge amb un sector de lloguer ben regulat i que doni oportunitats d’accés a tothom, reverteix, en general, al dret a l’habitatge i al dret a la ciutat. Creiem, doncs, que aquesta ha de ser la prioritat, aconseguir una situació de lloguer més justa, més estable, assequible i segura.

    Evidentment, simpatitzem absolutament amb altres formes d’habitatge que s’estan impulsant i que estan creixent en aquest moment, com són les cooperatives d’habitatge, etc. Però creiem que des del punt de vista de l’administració pública el primer que s’ha de fer, el que s’ha de prioritzar, és millorar la situació dels llogaters i llogateres, que som moltes i que estem en situació de fragilitat.

    «El fet de que hi hagi habitatges buits [...] és quelcom que creiem s’ha d’atacar molt directament i molt frontalment, també per part de les administracions»

    Respecte a l’ocupació, creiem que l’ocupació d’habitatges és un símptoma, és una constatació de la falta d’eficàcia de les polítiques d’habitatge, que han estat quasi inexistents, i d’una altra circumstància, l’important nombre d’habitatges buits. El fet que hi hagi habitatges buits de la banca com a resultat o bé de promocions que es van fer en el moment de la bombolla que no es van arribar a vendre, o bé com a resultat de les execucions hipotecàries, és quelcom que creiem s’ha d’atacar molt directament i molt frontalment, també per part de les administracions.
    Tot i que des d’algunes administracions, com l’ajuntament de Barcelona, hi ha hagut tímids intents, s’estan trobant molts obstacles. Fer un cens d’habitatges buits està costant moltíssim i de moment només hi ha tres o quatre barris on s’ha fet. Hauríem de saber quins habitatges buits hi ha a la ciutat i s’haurien de posar en marxa mesures per poder posar-los a disposició de la gent. Si se’ns parla que hi ha més demanda que oferta, doncs bé, satisfem aquesta demanda posant en circulació aquests pisos.


  • La lluita pel dret a l’habitatge digne ha tingut un llarg recorregut a casa nostra a través de diferents eines i plataformes, com són la PAH, les Oficines d’Habitatge, les cooperatives d’habitatge, l’okupació, etc. que busquen la sortida al model hegemònic d’habitatge. Quin és el paper del sindicat en relació a aquests espais i en relació a les institucions?

    Nosaltres tenim claríssim que el dret a l’habitatge és una cosa més global i que ens hem d’integrar en tota una xarxa d’entitats i d’iniciatives que ja existeixen i que ja tenen una trajectòria i amb d’altres que estan sortint, cada cop més.

    Un moviment amb llarga trajectòria, per exemple, és l’okupa, aquest col·lectiu durant moltes dècades a l’estat espanyol ha posat en relleu tota la qüestió de l’especulació immobiliària i ha denunciat els usos no socials dels immobles que estaven en desús. Visibilitzant aquest problema i fent protesta constant i independent dels moments de més o menys eufòria econòmica.

    «Aquest és el camí, posar juntes i donar veu a les diferents circumstàncies i als diferents tipus d’habitants de la ciutat que es veuen perjudicades per l’especulació»

    De fet en el moment actual, només mirant la ciutat de Barcelona, veiem com convergeixen les lluites. L’exemple el bloc 477 d’Aragó on fa dues setmanes la PAH va acompanyar set famílies que van okupar set pisos, en un edifici que acaba de ser comprat per un fons d’inversió, on queden inquilins de diferents tipus, de renda antiga, amb rendes més noves i un lloguer a l’alça, … Només en aquest bloc es visualitzen moltes de les diferents problemàtiques al voltant de l’habitatge: La compra per inversors, especuladors, voltors, etc. La situació de precarietat dels inquilins, pisos buits, l’entrada de persones procedents de desnonaments o de situacions d’infrahabitatge, situacions de re lloguer, … Totes aquestes lluites, totes juntes, en un sol edifici.

    A aquesta situació i a la iniciativa, que és de la PAH, li donem suport a des de moltes xarxes diferents i moltes entitats, el sindicat de llogaters entre elles. Aquest és el camí, posar juntes i donar veu a les diferents circumstàncies i als diferents tipus d’habitants de la ciutat que es veuen perjudicades per l’especulació. Per tant la manera de posar en marxa el sindicat està intentant ser molt respectuosa amb el que ja hi ha i, per altra banda, donar eines a gent que es vol organitzar.

    La nostra voluntat, doncs, és servir com a catalitzadors de lluites pròpies, a banda de la funció de pressió a les administracions, fent propostes concretes de legislació i la defensa, constant en el temps, dels interessos dels llogaters.