Ampliar mirades, trencar fronteres

IMG-20151218-WA0006

* Il·lustració de Joan Turu

Aquests setmana s’encetava amb el dia internacional dels i les refugiades i, per aquest motiu, el diumenge 19 de juny milers de persones vam sortir al carrer per exigir l’obertura de fronteres i evidenciant clarament que volem ser un país d’acollida.

En els últims mesos la paraula «refugiades» s’ha consolidat dins de la nostra cosmovisió fent-nos partícips directes d’una situació que fa anys que es dóna però que ara s’ha fet protagonista en l’agenda política del nostre territori. Hem sentit a parlar de Lampedusa, L’Estret de Gibraltar, Ceuta o les illes gregues de Lesbos, escenaris on les atrocitats que allà es desenvolupen s’estan tornant lamentablement comuns.

Deia González Calvo que l’actualitat té l’efecte d’una Boa Constrictor: contemplem les imatges dolces i atroces a la televisió i és com si l’impacte que ens genera, ens vacunés contra l’acció, com si ens convencés de la nostra impotència i ens postrés en una penosa immobilitat autocompasiva de la que fugim buscant paradisos individuals.

L’impacte d’allò que s’ha qualificat des dels Mas Media com a “crisi dels refugiats” no es quelcom casual. La Mediterrània ha estat històricament una de les àrees fronteres més controlades del món. La pèssima reacció dels estats membres de la UE i les institucions comunitàries evidencia l’objectiu de que Europa esdevingui una fortalesa elitista, consolidant les seves fronteres, excloent les persones que no responguin als seus requisits i fomentant els racisme i la desigualtat entre nord-sud mitjançant la tasca de l’Agència Europea de Vigilància en Fronteres (FRONTEX).

Cap persona és il·legal, perquè les persones no poden ser il·legals, il·legals són – per exemple – les accions fetes pels estats membres que han desobeït la responsabilitat d’acollida derivada de legislació internacional que els obliga, com ara la Convenció de Ginebra de 1951 sobre l’Estatut de Refugiats, la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i el Conveni Europeu de Drets Humans de 1953, impossibilitant que es garanteixi la integritat de les persones refugiades.

Però, a més a més, cap persona és il·legal sigui quin sigui el seu motiu de fugida. Cal trencar amb la distinció que s’està imposant entre persona migrant i persona refugiada, cal que trenquem les «fronteres» internes i invisibles. Cal que esdevinguem acollidores sense distincions i entendre que la violència és estructural, tant si abandones el país d’origen per un guerra, una situació econòmica insostenible o una persecució.

El present està construït sota les diferències i hegemonies que marquen les desigualtats entre les persones arreu del món. Invertim en ciutadania i desenvolupem un discurs universal, per desprès deixar clara l’existència d’un «primer món» que no perdrà els seus privilegis en front de comunitats constrenyides a la pobresa, la tortura i la mort.

El que cal és transformar el present a partir de la sinceritat i la solidaritat, acabar amb el racisme de base, amb el postureig políticament correcte, amb l’imperatiu econòmic i amb l’individualisme ferotge. Crear xarxes i discursos col·lectiu que integrin la igualtat com a base, la solidaritat com a dogma i l’acollida com a convicció.

L’aigua glaçada a un metre de profunditat… no és fruit d’un sol dia de fred, l’impacte dels refugiats no és una realitat recent sinó que és resultat d’un ferotge sistema econòmic i polític que vertebra les seves estratègies per tot el món establint la divisió econòmica i social a nivell territorial, dividint el planeta en dos: el nord i el sud.

Consolidem el nostre compromís de lluita i insubmissió a tota acció que pretengui fomentar la desigualtat, no respecti els drets humans universals i estableixi fronteres econòmiques i elitistes entre els pobles del món.

Àrea Antiracista i Intercultural de Casals de Joves de Catalunya

a